PINTORESC

Poso aquesta imatge perquè la trobo pintoresca. Els pobles que són costeruts són molt bonics però molt pesats per viure-hi. L'antiga Mequinensa estava bastida a la vora de dos rius, a la falda de la serra del castell per on s'enfilava cap amunt. Les façanes no eren com les de la foto sinó que tenien el color de la pedra amb la qual es van edificar o estaven pintades de blanc amb calç. Del carrer Saragossa cap a dalt t'ho havies de prendre amb calma, perquè les costes eren galdoses.
Les façanes de Girona que miren al riu són també acolorides i fan molt goig de veure. Un altre poblet pintoresc i molt visitat és Albarracín, encara que quan jo hi vaig estar li faltava una bona rentada de cara i restauració. Em refereixo a la restauració urbanística, perquè la del menjar la dominen a la perfecció. Per un parell d'ous oliosos, tipus estrelats, amb algun acompanyament, que venien com a menjar típic, ens van clavar 1.200 pessetes. Ja es van quedar ben descansats, ja. Per a més inri, un amic que és d'allà, l'Agustín, em va dir que aquell plat no li constava com a cosa típica.
L'urbanisme pintoresc i encisador s'ha anat perdent en favor de la utilitat, derivant cap a la massificació. Recordo quan s'havia de fer el poble nou de Mequinensa que la gent sospirava perquè fos pla. N'estaven tips de pujar costes. I sí, es va fer en un indret pla, però va perdre la seva personalitat, igual que Faió. Sort que la gent segueix tenint el mateix tarannà de sempre. No han canviat gens ni mica. I que duri.
Per cert, m'agradari molt saber quin poble és el de la foto. A veure si algú m'ho diu.

EL NOM DEL MEU BLOC

Als qui saben alguna cosa de Mequinensa els resulta familiar el nom d'Agatòclia; no així aquells que no ens coneixen. Aquests la primera vegada que senten el nom de la nostra patrona, s'esborronen. El troben raríssim. Doncs jo, per fer país, he volgut donar el seu nom al meu bloc.
La imatge que he afegit correspon a la nostra Santeta de tota la vida, amb la palma del martiri en una mà i la llengua en l'altra, que li va tallar el seu amo Nicolàs perquè no cantés lloances a Déu. La tinc tan interioritzada com si fos la torre Eiffel o el monument a Colom de Barcelona, per posar dos exemples de coses úniques, que si s'han repetit ha estat per la fama i la seva qualitat de peces úniques.
En un dels viatges culturals que he fet al llarg de la meva vida, un dia vaig fer cap en una església d'una població castellana, de la qual ara no recordo el nom, ni si la població era una gran ciutat o un petit poblet, i en entrar a l'església vaig tenir la gran sorpresa de veure la imatge de la nostra Agatòclia, però, amb la salvetat que a la mà dreta en comptes de dur la llengua portava un altre atribut. Com d'això ja fa anys tampoc recordo quin era aquest atribut. I, és clar, la imatge estava dedicada a una altra advocació que no tenia res a veure amb la nostra. Després de l'alegria que em va donar la troballa, vaig agafar una enrabiada. No hi ha dret a l'estafa comesa per l'autor o autors de les imatges. No ho trobo ètic. A més, jo estava tota cofoia perquè en el diccionari Espasa de tota la vida, aquell que té més d'un centenar de volums, venia aquesta imatge de la nostra patrona, història inclosa, que em va donar peu a pensar que era única al món. Què equivocada estava.

DE VEGADES PAGUEN JUSTOS PER PECADORS

Resulta que no sé com s'ho fan, però a la feina, tant a mi com als meus companys, ens arriben els més estrafolaris missatges que un es pugui imaginar. Des de propaganda de restaurants fins a algun afeccionat del Barça o contrari al seu president... vaja, de tot i variat. Total que em vaig muntar un escritillo disuasori en el qual amenaço amb denunciar-los a la Agencia Española de Protección de Datos si tornen a enviar-nos més notícies que no ens interessen. L'escrit és molt dur, però val a dir que el començo i l'acabo saludant el remitent de forma educada.

El cas és que un dia vaig rebre un escrit de "Mirmanda", que no sabia què era, i jo, sense ni mirar-me'l, els vaig encolomar l'escrit amenaçador donant l'assumpte per acabat. La veritat és que no sabia si era alguna cosa cultural, propaganda o tonteria, perquè no em vaig dignar a donar-li ni un cop d'ull. A correu seguit em va arribar l'escrit més amarg que he rebut en tota la meva vida. La pobra gent em deia que se m'havien adreçat perquè en algun moment de la meva vida jo havia publicat alguna cosa i creien que la seva informació em podria interessar, però que estigués tranquil·la que mai més em molestarien. Em vaig quedar de pasta de moniato en llegir l'escrit. Vaig córrer a contestar-los per demanar-los disculpes i donar-los el meu correu particular, però no n'he sabut res més. Què hi farem!

AIXÒ ÉS REAL

Quina imatge més horrorosa, oi? Doncs això existeix metafòricament a la realitat. És la viva imatge i situació vital d'un ésser de cara i ulls, més cara que ulls, per cert.
Anem a pams. Una persona físicament normal, que vol ésser simpàtica i caure bé tothom. Però, ai las! té una obsessió arrelada que li recrema les entranyes. El seu interior és clavadet al gos de la foto i la seva insana obsessió la tradueix fidelment la fotografia: es vol cruspir quelcom inabastable al seu talent. La pilota és la llepolia que mai tastarà, per molts esforços que faci. És una batalla perduda i una dilapidació de temps que mai més podrà recuperar...

PARELLA CLÀSSICA

Aquesta és una de les parelles més famoses de la història del cinema. Els arguments de les seves pelis eren molt fluixets, basats en el "chico busca chica" i para de contar. Eren tendres, però.

DICCIONARI

Vaja, no m'ho hagués cregut mai. Fa sis anys, en començar a estudiar anglès, em vaig comprar el Gran Diccionari Oxford que em va costar un ull de la cara. És molt difícil d'utilitzar pel seu gran pes, ja que igual fa cinc quilos. Això per una part. Per l'altra, resulta que moltíssimes paraules no em dóna la traducció directa, sinó que posa exemples sense més i jo he d'endevinar quina és la paraula que interessa. Bé, més o menys ja ho veus, però és bastant pesat. La sort que portava un CD que vaig incorporar a l'ordinador i així no em cal fer braços com si estigués al gimnàs. El bo del cas és que fent el curs de les noves eines de comunicació el profe ens ha facilitat l'adreça de més amunt i em va de perles: és un diccionari molt millor que el d'Oxford. Total, que pel que veig, acabaré traient-li més suc del que em pensava al curs informàtic. Gràcies, Xavi.

COMPRES

Aquí tenim el logotip d'un cercador que compara preus de productes de consum en diverses botigues en línia, així el consumidor pot comprovar preus i elegir el més econòmic. I dic jo, no resulta més econòmic encara no comprar res?
No ho he entès mai això de les rebaixes. Considero que hom ha de comprar quan té una necessitat, o un desig de gaudir de més comoditats a la seva vida. Però hi ha gent que compra per impuls, sense necessitat, només pel gust de gastar. Qui sap! Potser això és bo, ja que ara diuen que la caiguda del consum és catastròfic per a l'economia. Però jo tinc un trauma cada vegada que he de comprar. Ho odio, sobretot si m'he d'emprovar roba o sabates. Per això que he dit, vull comentar un e-mail que, involuntàriament i de forma casual, vaig veure farà cosa d'uns deu anys. Una noia li explicava a la seva amiga, destinatària del missatge, que portava tres dies tancada a casa i sense sortir, arran d'unes reformes, i després de queixar-se del confinament acabava l'escrit tot dient: "Quiero ir de compras!!!!!!!". Encara no m'he refet de l'estupefacció que la frase em va causar. Devia ser una noia molt espiritual aquella.